Mataró: Patronat Municipal de Cultura de Mataró. Editorial Alta Fulla, 1994. Col.lecció Caps de Bou, 21.

D'ençà de la reivindicació que d'ell varen fer Felip Pedrell i Higini Anglès, Joan Pau Pujol (1570-1626) ha estat tingut per una de les figures eminents de la història de la música catalana, consideració que, per bé que unànimement acceptada, no ha pas desembocat en un seguit d'actuacions coordinades que menessin al coneixement exhaustiu de la seva figura i de la seva música i, menys encara, a una convenient difusió d'aquesta.

Principalment per aquesta raó, però també per altres que intentarem d'anar desgranant, el llibre que devem a la iniciativa del Patronat Municipal de Música de Mataró ha de ser benvingut.

Segurament seguint i portant a les seves conseqüències aquella frase de Felip Pedrell que "el poc que sabem ho sabem entre tots" -que no sols era veritat en el seu moment històric i científic, sinó que cada vegada ho serà més-, s'ha optat per una obra col.lectiva en la que participen musicòlegs que aborden el tema des de perspectives diverses, així com historiadors locals. No tenim cap mena de dubte que aquest tret enriqueix enormement el producte i representa una fita en la recent producció bibliogràfico-musicològica catalana, gairebé absolutament mancada d'obra col.lectiva: en uns moments en què la major part de les disciplines acadèmiques opten pel treball grupal, la nostra musicologia segueix lligada a les velles formes del treball en solitari i eludint la formació d'amplis equips multi- o interdisciplinars, dinàmica que sembla que aquest llibre, ni que sigui amb una certa timidesa, vol trencar.

El pròleg és degut a Francesc Cortès, mataroní i membre de la nova generació de musicòlegs que, a més, hi signa un dels capítols i té, segurament, un paper especial en la configuració d'aquest llibre. En ell fa un vol d'ocell precís i pedagògic sobre l'època de Joan Pau Pujol (a cavall entre el renaixement/manierisme i el barroc, en paraules dels diferents autors), la seva música, i la seva historiografia, a la vegada que es plany per la manca d'estudis sobre la globalitat de la seva producció conservada, i per la manca d'ocasions en les quals aquesta producció realment arriba a sonar.

El capítol "El temps de Mataró els anys del músic Joan Pau Pujol", que obre el llibre, és degut a Francesc Costa. Pren la vida quotidiana a la ciutat de Mataró en l'època esmentada com a fita de reconstrucció històrica i a la vegada com a fil conductor d'una explicació dinàmica i amena, rica en detalls i anècdotes a partir de les quals s'extrapola un retrat globalitzador. Des del naixement d'un poble, les referències a la diversitat social i de professions que estan documentades -amb dedicació especial als músics-, fins al retrat de les institucions civils i militars passant per les bases de l'economia, són els aspectes més importants que hi són ressenyats, amb abundoses referències a indrets concrets la contextualització dels quals s'escapa a qualsevol que, com jo, no conegui en profunditat la ciutat.

Igualment ric en detalls que acrediten un ampli coneixement de la història de la música local se'ns apareix el capítol "La música a Mataró en l'època de Joan Pau Pujol", que signa Francesc Cortès. Un escrit que no sols és una sòlida contextualització d'alguns aspectes del personatge central del llibre (no oblidem que no hi ha documents que acreditin cap mena de vinculació professional amb la seva vila natal amb posterioritat a 1591), sinó també una brillant monografia sobre els entramats que mou la música en una ciutat mitjana de Catalunya en un període concret. Tant de bo que la musicologia catalana avancés també amb aquest accent diversificadament localista que permetés, a la llarga, fer uns retrats globals més rics i acurats de la realitat musical al país; tant de bo, també, que els acadèmics mostressin més sovint no sols la seva dedicació als "grans temes" de la recerca musicològica, sinó també un arrelament a la història musical local (com el que aquí s'evidencia) que fes avançar la investigació en aquest sentit, i tant de bo, finalment, que les institucions -centres d'estudis i d'investigació, sponsors diversos, ...- els esperonessin.

L'escrit de Cortès és, en aquests sentits, un bon model; ho és també per la riquesa de les dades i per la interpretació intel.ligent i suggerent que en fa. En ell es repassen les diferents conjectures sobre els inicis de l'organització musical a l'església de Santa Maria de Mataró, la descripció dels diferents i successius orgues, l'ambient dels ministrils i llurs relacions contractuals, la creació dels magisteris de cant i d'orgue, i la cronologia dels mestres de capella i els organistes en el temps que visqué Joan Pau Pujol. El capítol es complementa amb la inclosió d'un apèndix amb quatre documents sobre la construcció dels orgues i llurs accessoris.

Alguns d'aquests aspectes, però, introdueixen en el llibre elements que li donen més joc però que possiblement no estan del tot ben resolts. D'una banda, observem -no sols entre aquests dos primers capítols sinó tot al llarg del llibre- múltiples duplicacions de dades o, fins i tot, d'algunes expressions, la qual cosa posa en entredit que aquest sigui verament una obra col.lectiva, i no un seguit d'obres individuals juxtaposades.

De l'altra, sembla clar que el llibre -en virtut d'aquesta mateixa falta d'unitat que també es mostra en la diversitat de criteris editorials i redaccionals- no es dirigeix a un grup monolític de lectors, i que la dialèctica Mataró-Catalunya es manté viva tot al llarg de l'obra. En aquesta actual cultura catalana macrocèfala no és habitual que obres amb l'objectiu d'aquesta és plantegin des de ciutats mitjanes, i menys encara que ho facin amb l'accent localista amb què es fa des d'aquestes pàgines. L'interès d'un personatge de la talla de J. P. Pujol depassa les fronteres dels seus llocs de naixença i de treball, i àdhuc les del país; però això -que és obvi i sabut pels promotors del llibre- no ha impedit que els lligams de tota mena amb Mataró es facin des de dins i, gairebé exclusivament, per als de dins. Aquesta circumstància, creiem, lluny de constituir una incongruència introdueix un valor afegit al mèrit intrínsec d'aquest llibre.

El capítol de Josep Pavia "Joan Pau Pujol. Biografia" segueix en el camí de concreció creixent que adopta l'obra, mentre s'allunya de l'estil del capítols anteriors. Si Cortès optava per donar en notes a peu de pàgina les referències de les seves fonts, com també fan al seu moment Bonastre i Gregori, Pavia opta per no donar-les, com Costa, al temps que ens brinda un redactat en primera persona que en alguns moments converteix el seu escrit més en una narració de la seva pròpia investigació sobre el tema que no pas en una explicació del mateix; es guanya en vivesa i, a voltes, fins en excitació continguda, però es perd en coherència global del llibre.

Les precisions sobre el seu nom, el lloc i la data de naixement i els documents que han menat a llur establiment, els seus pares i germans, les hipòtesis sobre la seva infantesa i aprenentatge musical, la plaça com a coadjutor a la Seu de Barcelona, els passos a la catedral de Tarragona i la basílica del Pilar de Saragossa, el retorn a Barcelona ja en qualitat de mestre de cant, l'òbit, el testament, la presència de la seva obra en cançoners i la valoració pòstuma de la seva obra són les principals etapes en aquesta biografia del mestre feta per un bon coneixedor de l'època i del medi eclesiàstic en el que visqué Pujol. En ella es fa una excel.lent síntesi posada al dia dels coneixements anteriors sobre aquesta figura que es complementa amb una investigació de primera mà, el resultat més important de la qual és la descoberta del testament el qual es reprodueix íntegre (una part, a més, en facsímil). Aquest capítol es complementa amb les referències de la bibliografia consultada. Per contra, ni els altres capítols ni el llibre de manera global no tenen una bibliografia general.

El capítol "Joan Pau Pujol i la música catalana del seu temps" és degut a Francesc Bonastre, i ve a ser una interpretació i un aprofundiment en les dades biogràfiques essencials servides en el capítol anterior. La carrera del compositor i els seus cercles i models musicals, que es mouen entre el renaixement i el barroc -amb un èmfasi especial en les disquisicions sobre l'ús del continu i la policoralitat com a signes d'assimilació del barroc vingut d'Itàlia, són els eixos centrals d'aquesta aproximació al personatge.

L'única aproximació a la seva obra musical la trobem al capítol "La música litúrgica de Joan Pau Pujol" de la qual és autor Josep M. Gregori. Aquesta anàlisi musical es porta a terme -amb resultats summament interessants- des dels camps de la retòrica i de la semàntica, i matisat per la dialèctica manierisme-barroc. És cert que l'Opera Omnia de Joan Pau Pujol que havia projectat Higini Anglès ha restat truncada fins a l'actualitat i que la seva producció sobre textos en llengua vernacle no ha estat estudiada, editada ni divulgada en la mesura en què ho ha estat una part, si més no, de la seva producció litúrgica. De totes maneres, la seva producció de música profana i els seus villancicos no resten absolutament orfes d'estudis i d'estudiosos i, per tant, hauria estat bo d'incorporar-ho al present treball recopilatori.

Les quatre obres del mestre mataroní incloses en aquest volum són -en paraules del mateix editor- "breus, senzilles i de molt efecte, qualitats que les situen perfectament dintre de la línia que avui dia s'exigeix a les composicions per a celebracions litúrgiques". En realitat no es tracta d'obres sinó d'estrofes dels himnes marians Vexilla Regis i Ave Maris Stella provinents d'un mateix manuscrit dipositat a la Biblioteca de Catalunya. Als motius evidents d'encert en la selecció hi afegiríem que fàcilment poden ser interpretats per grups amateurs, que s'hagi optat per la seva producció en llatí i no en vernacle, cosa que l'hauria allunyat d'una eventual reintroducció en la litúrgia, i que Josep Pavia hagi optat per una edició que combina bé els criteris científics i la manejabilitat de la partitura per part de qualsevol músic, malgrat que aquest aspecte encara s'hauria millorat amb una reducció dels valors rítmics.

Les llistes que el mateix autor dóna al capítol següent "Catàleg d'obres escrites per Joan Pau Pujol", parteixen de fonts diverses com són els inventaris d'època de les obres que va escriure per a la catedral de Barcelona, els catàlegs de Pedrell i d'Anglès de les obres seves dipositades a la Biblioteca de Catalunya -sens dubte la llista més llarga de totes-, així com en un total d'uns altres vint-i-dos arxius, cançoners de l'època i la referència de les obres editades modernament. Malauradament, aquest catàleg no ho és de les obres conservades ni molt menys de les veritablement consultables; Pavia ens alerta sobre la possibilitat que les descripcions fetes per Anglès abans de la Guerra Civil no corresponguin a la realitat actual. Sens dubte moltes d'elles són avui dia inexactes: el mateix autor ens informa de la desaparició dels fons catalogats en altre temps a les biblioteques dels reis de Portugal i d'Espanya, així com l'absència total de música a l'arxiu de la seu barcelonina. Però, malgrat que no es diu res en aquest sentit, tampoc no és possible anar a buscar música de Pujol al Palau de la Comtessa ni a Santa Maria del Mar de Barcelona, sols per posar dos dels casos més coneguts. D'altra banda no es concreten quines són les obres que contenien els fons d'Agramunt (com a mínim una Missa de 8è to i alguns salms) ni de Sant Joan de les Abadesses (alguns fragments de salms per a les vespres i de villancicos).

El llibre es clou amb una taula cronològica -sense signar- que confronta els principals esdeveniments polítics, artístics i de pensament a Catalunya i a Europa en general amb les fites importants que es coneixen de la vida del compositor i que, si més no en aquest taula, es limiten a només sis.

En resum, doncs, una molt lloable iniciativa mataronina per a la revindicació, revaloració i difusió d'un compositor -tradicionalment considerat com una de les figures cabdals de la música històrica catalana- i de la seva música, fetes a través d'una obra col.lectiva que incorpora els fruits de les recerques més recents sobre aquest personatge, a la vegada que aplica nous coneixements i noves tècniques d'anàlisi i d'interpretació a aquelles dades ja conegudes i, d'aquesta manera, constitueix una molt positiva posada al dia del tema, malgrat que hauria calgut subsanar algunes mancances de coordinació.��